Els ràdio transistors espanyols

Imatges dels ràdio transistors en 14 capítols

La dècada de 1955 a 1965 és la del desenvolupament del ràdio transistor.
El primer ràdio transistor, el TR-1 de REGENCY, es va presentar al mercat l’any 1954 i el primer receptor que incorporava un circuit integrat, l’ICR-100 de SONY, ho va fer l’any 1967.

La fabricació d’aparells ràdio transistors a Espanya va arribar en uns moments propicis. Finalitzada la guerra a Espanya l’aïllament comercial amb l’exterior, obligat pel règim del general Franco, va tenir un efecte de reactivació de la indústria de la ràdio existent que va durar fins a finals dels anys 70.
 
D’altra banda, el país disposava d’una indústria de ràdio amb tecnologia pròpia, que havia experimentat una forta expansió, especialment a Catalunya. La fabricació nacional de ràdio transistors de l’època va tenir tres fonts de producció.

La primera, que representava el 60% del mercat, la van constituir les primeres marques com: de Wald, Iberia, Inter, Lavis, Kolster, Vanguard i les fàbriques espanyoles, implantades abans de la guerra, Philips (Philips Iberica) i Telefunken (Radio Técnica Ibérica).

En segona línea del mercat, aportant un 25%, destaquen les marques: Anglo, Baybor, Caliope, Ethereal, Fercu, Herfor, Invicta, Lak, Magestic, Marahis, Maregui, Mundial, Muns, Optimus, Poney, Rene, Teide, Turmix, Valls, Vica, Victoria, Virer, Welton, Marconi (Marconi Española), Voxson (Bessel) i Zenith (Telerasa). La raó d’ésser de moltes d’aquestes empreses no era altra que oferir un preu de venda menor que el de les primeres marques. Cal recordar que en aquells anys, un receptor podia superar el sou d’un mes de treball. Avui s’en troben per 6 euros.

Per últim, trobavem  el sector que fabricava receptors sense marca (kits), els quals eren muntats i comercialitzats per molts radiotècnics, eficaços i formats la majoria a l’Escola Ràdio Maymó.

No cal dir que en aquest últim apartat s’eludia la contribució d’usos i consums o l’impost de luxe, que havien de pagar els fabricants per la venda dels ràdio transistors igual que per als receptors de làmpades, tal com exigia la legislació de 1942.

Els kits estaven disponibles en els comerços de components electrònics especialitzats en la ràdio, tals com: Bertran, Bonbehi, Brunet, Dalmau, Guibernau, Maymó, Metro, Ohm, Pujals, Solé... que, a més, distribuïen els seus propis dissenys.

De la fabricació de ràdio transistors espanyols cal destacar el gran nombre de marques i models.

Es calcula que es van fabricar uns 500 models diferents. Si tenim en compte que la vida dels fabricants de ràdio transistors va ser d’uns 15 anys (1960-1975), és uns xifra molt elevada.

La producció espanyola de ràdio transistors va ser molt elevada, tenint present que, durant uns anys, es va mantenir la producció en paral·lel de ràdios a làmpades.

En l’època de més demanda, del 1961 al 1967, les primeres marques podien produir uns 1000 ràdio transistors al dia. Mentre que els petits fabricants se situaven als 100 aparells al dia. Els establiments de components electrònics es calcula que venien en kits unes 10 unitats al dia. El conjunt suposava entre 2 i 3 milions de ràdio transistors a l’any.

Las diferents marques es basaven en una tecnologia i disseny propis. Tècnicament tots tenien un circuit superheterodí, de 6 transistors i un diode, tots de germani de les sèries OC i OA de Philips Miniwatt, que eren importats. Les resistències i potenciòmetres tenien a Piher com a principal proveïdor. Els condensadors electrolítics eren fabricats per Bianchi, Trobo i Zeid. La resta de components, com altaveus i transformadors, els fabricaven Melodial, Roselson, Saime.

Després del fracàs d’emprar el mateix moble de les ràdios a làmpades per als primers models de ràdio transistors, tots el fabricants van dissenyar nous models de caixa. Un model base el constituïa una caixa de plàstic rectangular, d’unes mides de 160x100 mm, generalment en posició horitzontal. En una segona fase es va millorar la diversitat, la modernitat i el disseny. Destacant en aquest camp la marca Lavis.

Dins de la fabricació de ràdio transistors cal destacar la producció d’auto ràdios. Van ser les marques Anglo, Belson, D Wal, Far, Arsoni i Skreibson les més especialitzades en ràdios per a cotxes utilitaris.

En un altre nivell destaquen les ràdios de sintonia inductiva, amb preselecció d’estacions i més sensibilitat i potencia. Eren fabricades per les marques Marconi, Skreibson, Philips i Voxon.

L’any 1963, D. Fernando Maymó va treure un curs de transistors que, igual que els anteriors de làmpades, tenia com a objectiu final el muntatge d’un receptor, passant per una sèrie de pràctiques. El receptor era un típic 6 transistors, inspirat en el model 6C-11 de Sanyo, molt  popular mundialment.

Al contrari del que havia passat en els curos anteriors d’aparells de làmpades, l’èxit del curs va ser molt discret. Era evident que el servei tècnic del ràdio transistor no era rendible per la manca d’averies dels aparells.

En liberalitzar-se el mercat, a partir de 1975, la indústria de fabricants nacionals de ràdios va ensorrar-se.

Prohibida la reproducció en qualsevol mitjà sense el permís de l'autor (jje3bks@gmail.com)