Els ràdio transistors espanyols
Imatges
dels ràdio transistors en 14 capítols
La dècada de 1955 a 1965 és la del desenvolupament
del ràdio transistor.
El primer ràdio transistor, el TR-1 de REGENCY, es va
presentar al mercat l’any 1954 i el primer receptor que
incorporava un circuit integrat, l’ICR-100 de SONY, ho va fer
l’any 1967.
La fabricació d’aparells ràdio transistors
a Espanya va arribar en uns moments propicis. Finalitzada la guerra a
Espanya l’aïllament comercial amb
l’exterior, obligat pel règim del general Franco, va
tenir un efecte de reactivació de la indústria de la
ràdio existent que va durar fins a finals dels anys 70.
D’altra banda, el país disposava d’una
indústria de ràdio amb tecnologia pròpia,
que havia experimentat una forta expansió, especialment a
Catalunya. La fabricació nacional de ràdio
transistors de l’època va tenir tres fonts de
producció.
La primera, que representava el 60% del mercat, la van constituir les
primeres marques com: de Wald, Iberia, Inter, Lavis, Kolster, Vanguard
i les fàbriques espanyoles, implantades abans de la guerra,
Philips (Philips Iberica) i Telefunken (Radio Técnica
Ibérica).
En segona línea del mercat, aportant un 25%, destaquen les
marques: Anglo, Baybor, Caliope, Ethereal, Fercu, Herfor, Invicta, Lak,
Magestic, Marahis, Maregui, Mundial, Muns, Optimus, Poney, Rene, Teide,
Turmix, Valls, Vica, Victoria, Virer, Welton, Marconi (Marconi
Española), Voxson (Bessel) i Zenith (Telerasa). La
raó d’ésser de moltes d’aquestes
empreses no era altra que oferir un preu de venda menor que el de les
primeres marques. Cal recordar que en aquells anys, un receptor podia
superar el sou d’un mes de treball. Avui s’en
troben per 6 euros.
Per últim, trobavem el sector que fabricava
receptors sense marca (kits), els quals eren muntats i comercialitzats
per molts radiotècnics, eficaços i formats la majoria
a l’Escola Ràdio Maymó.
No cal dir que en aquest últim apartat s’eludia la
contribució d’usos i consums o l’impost de
luxe, que havien de pagar els fabricants per la venda dels
ràdio transistors igual que per als receptors de
làmpades, tal com exigia la legislació de 1942.
Els kits estaven disponibles en els comerços de components
electrònics especialitzats en la ràdio, tals com:
Bertran, Bonbehi, Brunet, Dalmau, Guibernau, Maymó, Metro,
Ohm, Pujals, Solé... que, a més, distribuïen
els seus propis dissenys.
De la fabricació de ràdio transistors espanyols cal
destacar el gran nombre de marques i models.
Es calcula que es van fabricar uns 500 models diferents. Si tenim en
compte que la vida dels fabricants de ràdio transistors va ser
d’uns 15 anys (1960-1975), és uns xifra molt elevada.
La producció espanyola de ràdio transistors va ser
molt elevada, tenint present que, durant uns anys, es va mantenir la
producció en paral·lel de ràdios a
làmpades.
En l’època de més demanda, del 1961 al
1967, les primeres marques podien produir uns 1000 ràdio
transistors al dia. Mentre que els petits fabricants se situaven als
100 aparells al dia. Els establiments de components
electrònics es calcula que venien en kits unes 10 unitats al
dia. El conjunt suposava entre 2 i 3 milions de ràdio
transistors a l’any.
Las diferents marques es basaven en una tecnologia i disseny propis.
Tècnicament tots tenien un circuit superheterodí, de
6 transistors i un diode, tots de germani de les sèries OC i
OA de Philips Miniwatt, que eren importats. Les resistències i
potenciòmetres tenien a Piher com a principal
proveïdor. Els condensadors electrolítics eren
fabricats per Bianchi, Trobo i Zeid. La resta de components, com
altaveus i transformadors, els fabricaven Melodial, Roselson, Saime.
Després del fracàs d’emprar el mateix moble
de les ràdios a làmpades per als primers models de
ràdio transistors, tots el fabricants van dissenyar nous
models de caixa. Un model base el constituïa una caixa de
plàstic rectangular, d’unes mides de 160x100 mm,
generalment en posició horitzontal. En una segona fase es va
millorar la diversitat, la modernitat i el disseny. Destacant en aquest
camp la marca Lavis.
Dins de la fabricació de ràdio transistors cal destacar la producció
d’auto ràdios. Van ser les marques Anglo, Belson, D Wal, Far, Arsoni i
Skreibson les més especialitzades en ràdios per a cotxes utilitaris.
En un altre nivell destaquen les ràdios de sintonia inductiva,
amb preselecció d’estacions i més
sensibilitat i potencia. Eren fabricades per les marques Marconi,
Skreibson, Philips i Voxon.
L’any 1963, D. Fernando Maymó va treure un curs de
transistors que, igual que els anteriors de làmpades, tenia
com a objectiu final el muntatge d’un receptor, passant per
una sèrie de pràctiques. El receptor era un
típic 6 transistors, inspirat en el model 6C-11 de Sanyo,
molt popular mundialment.
Al contrari del que havia passat en els curos anteriors
d’aparells de làmpades, l’èxit
del curs va ser molt discret. Era evident que el servei tècnic
del ràdio transistor no era rendible per la manca
d’averies dels aparells.
En liberalitzar-se el mercat, a partir de 1975, la indústria
de fabricants nacionals de ràdios va ensorrar-se.
Prohibida la reproducció en qualsevol mitjà sense el
permís de l'autor (jje3bks@gmail.com)