NARRACIÓ ORIGINAL FORA DE CONCURS DE JORDI DE MANUEL
Jordi de Manuel Barrabín (Barcelona, 1962) és professor i biòleg. Ha publicat contes,reculls de narracions i una desena de novel·les, sobretot de gènere negre i de ciència-ficció. Mans lliures (Ed. 62,2009) i La mort del corredor de fons (Ed.62, 2012) són les més recents. Ha estat distingit amb diversos guardons literaris:Premi Pere Calders, Premi Manuel de Pedrolo, Ictineu i El Lector de l’Odissea,entre d’altres.
Guatzsap
La dona el fa passar al menjador, una estança ampla moblada a l’última tendència. El convida a seure. Ella treu de la bossa un telèfon mòbil, un encenedor, un paquet de ros i els deixa sobre la taula.
—Li importa que fumi?—. L'hi importa, a l'inspector, perquè fa cinc dies que ha començat a deixar-ho per enèsima vegada. Calla. Fa que no amb el cap amb resignació. La dona treu un cigarret del paquet. L’encén, l'aspira profundament i gira la cara cap al sostre abans de deixar anar el fum.
—Tenim indicis per pensar que han intentat assassinar el seu marit.
Ella arrufa el nas i amb un gest instintiu posa una mà sobre el telèfon.
—Assassinar!? Així no va ser un atac de cor? —el seu posat, amb el cigarret entre els dits i la barbeta alçada, és escèptic.
—A la unitat de cures intensives li han fet un rentat d'estómac que revela que l'han enverinat: un còctel d’estricnina, arsènic i mata-rates –. Ha estat a punt de dir-li que el verins del beuratge, si se l’arriba a prendre tot, segur que els haurien detectat a l'autòpsia, però es limita a observar-la, tot esperant la seva reacció.
—Còctel? Però si ell, quan va a la ràdio només es pren una infusió... cada tarda s’endú un termus enorme de casa amb una infusió a base de té verd, valeriana i camamil·la. Suposo que prendre-se-la l'ajuda a suportar el programa —diu ella amb un to que a l'inspector li sembla sorneguer.
—De casa, se l'endú?
—Bull aigua, hi posa les bossetes; les treu i aboca tot el líquid al termus... és el seu ritual de cada dia.
L'inspector es pessiga suament un lòbul de l'orella i s'afua el bigoti.
—S'hi posa sucre?
—Molt: tot li agrada ensucrat, al meu marit— ella fa un gest amarg.
Tot d’un plegat se senten veus que vénen del passadís que es veu des del menjador. L’inspector se sobresalta.
—L'Andreu té la mania de posar l'alarma del radiodespertador cinc minuts abans que comenci el seu programa, just amb les notícies de les set —. Ella sacseja el cap per enretirar un floc de cabells que li tapen un ull. —Així es pensa que jo l’escolto cada dia... però el cert és que no puc suportar el programa.
L’inspector se sorprèn de la sinceritat d’ella. Potser ha arribat el moment de preguntar-li allò pel què ha anat a casa seva.
—Sap si algú voldria matar el seu marit? Si té enemics?
Ella ni el mira; encongeix les espatlles amb un gest indiferent i aixafa el cigarret en un cendrer:
—La ràdio és un niu de vespes... a l'Andreu no el pot veure ningú: des del director fins al tècnic de so i la dona de fer feines—. Ella s’alça de la cadira i s’encamina cap al passadís; ell pensa que potser va a fer callar les notícies de les set. Ella s'atura i es gira. —Estic segura que a l'Andreu li hauria agradat morir amb el micro a la boca—. L’inspector l’observa mentre ella remena els malucs passadís enllà. Dues dècades enrere ell l'havia vist actuar al Poliorama; encara conserva l'atractiu. El prestigiós periodista Andreu Pont i l'actriu Sònia Farga, retirada dels escenaris prematurament. La parella de moda que omplia de glamur la nit barcelonina no gaires anys enrere.
Les veus de les notícies de les set continuen reverberant; el policia dedueix que el pis deu ser enorme... ara se sent la musiqueta de la secció d’esports del noticiari.
De sobte, Marc Sergiot percep una tremolor. La vibració ve del mòbil d'ella, que està sobre la taula, entre el paquet de tabac i l'encenedor, a menys de dos pams d'ell. S'il·luminen les lletres d'un missatge del xat WhatsApp, la mateixa aplicació que fa un parell de setmanes li va instal·lar al mòbil el seu ajudant, l'agent Carles Fortiana. A Sergiot li costa pronunciar els termes anglosaxons i al xat l'anomena guatzsap. Dubta si ha de llegir el missatge, però venç el seu instint de perdiguer: s'inclina cap a la taula i passeja els ulls pel missatge.
És massa dur de pelar. Hauríem d’haver posat més matarrates
L'inspector tarda menys d'un segon en processar la informació i pren una decisió arriscada. Està barallat amb la tecnologia, però encara és capaç de fer anar un menut teclat digital. Les veus de la ràdio emmudeixen de sobte; ella vindrà de seguida. Tecleja ràpid:
Notícies de l'hospital: la rata ha palmat
La resposta és gairebé immediata:
Aquesta nit ho celebrem amor meu!
Sergiot desvia la vista cap al passadís. Ella el mira amb un posat fingidament seriós, aliena al xat en què acaba de participar l'inspector. Abans que la dona torni a seure, el mòbil vibra de nou. Ella observa el remitent. Els seus ulls transiten com un llampec cap als ulls del policia i en un instant s'adona que ell ja ho sap tot.
GUANYADOR DE LA CATEGORIA D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA (cicle superior)
El súper ordinador
Autor: Marc Bosch Galdeano
Nivell: 5è d’Educació Primària cicle superior
Centre educatiu: Col·legi Sant Miquel (Barcelona)
Professora responsable: Montse Coderch
Encara no era massa tard. La situació era crítica però hi havia esperança. Tot havia començat quan l’exèrcit havia encarregat la construcció de l’ordinador més potent del món a un gran científic informàtic. Aquest ordinador havia de tenir moltíssimes aplicacions i memòria gairebé infinita, per a poder resoldre els problemes del país. Quan el van posar en funcionament, tot va sortir perfecte: l’ordinador rebia dades sobre tot el que estava passant (gràcies a que tenia radio satèl·lit, gps, connexió a xarxes de tot el planeta, bateria pròpia, etc) i ell oferia la millor solució davant qualsevol problema. Però un dia les coses van començar a anar malament. A l’encarregat de manteniment li va caure sense voler una tassa de cafè al disc dur central de l’ordinador i això li va provocar un curtcircuit general. Abans que el poguessin tornar a connectar, l’ordinador ja ho havia fet tot sol i des d’aquell moment va deixar d’obeir les ordres. Al principi es va limitar a ignorar les ordres de les persones que s’ocupaven del seu funcionament. Però després d’un temps, va passar a enviar ordres a tots els aparells que estaven connectats a la xarxa, no tan sols del país sinó de tot el planeta. Els televisors, els ordinadors personals, les consoles de jocs, els telèfons mòbils, els gps, i molts altres aparells es van revelar contra les persones i van començar a funcionar malament. Les màquines no feien altra cosa que obeir al súper ordinador i la gent estava aterrada pel descontrol que això causava. Què es podia fer per aturar aquell caos? Algunes persones van proposar destruir el súper ordinador, però d’altres van comentar que si ho feien, podia ser que les màquines de tot el món deixessin de funcionar, i el cost seria massa gran. Llavors van recórrer al científic informàtic que l’havia creat i li van preguntar que n’opinava. Ell va dir que necessitava pensar i que ja el diria alguna cosa. Al dia següent un cotxe de l’exèrcit va anar a buscar al científic per portar-lo davant del president del país i que aquest pogués escoltar directament la seva opinió. El científic va ser molt clar: "L’ordinador que vaig construir és tan potent que amb el temps ha adquirit intel·ligència com una persona, i té caràcter propi com cadascú de nosaltres. El dia que el tècnic li va abocar el cafè sense voler, va provocar que l’ordinador s’enfadés moltíssim pensant-se que se li estava intentant fer mal i, per això, va reaccionar com ho va fer."
"I ara què?" va preguntar el president.
"Encara no és massa tard. La situació és crítica però hi ha esperança" va contestar el científic. Tot seguit els va explicar el seu pla. "En primer lloc, caldrà que el súper ordinador entengui que quan el personal de manteniment li va abocar el cafè no ho va fer amb mala intenció sinó per accident, i que no corria cap perill. En segon lloc, se l’ha d’explicar que, malgrat la seva gran intel·ligència, no deixa de ser una màquina i que, simplement ha de fer el treball pel qual se l’ha programat. Que, tot i ser una màquina, tothom li està agraït per la feina que ha estat fent fins que li ha caigut el cafè. Finalment, se l’ha de deixar ben clar que mai més ha de posar en perill la humanitat." El president va veure tant segur al científic que li va demanar, en nom del país i de tota la humanitat, que se’n ocupés ell de fer aquesta missió tan difícil i el científic va acceptar.
Al dia següent va anar a la sala on es trobava el disc dur del súper ordinador i va enviar-li un missatge directament a la seva memòria Ram, explicant-li tot el que havia passat. Per desgràcia, l’ordinador ja no volia fer cap cas i va decidir destruir al científic. Per sort, el científic es va adonar i va marxar corrents de la sala. Va sortir tan de pressa que no va veure el cable de corrent que hi havia al terra i que li donava energia. Sense voler, va ensopegar amb la cama i el va desendollar, de manera que l’ordinador va deixar de funcionar. Sense saber-ho, havia solucionat el problema!!! L’ordinador no s’havia destruït (amb tot el que hauria comportat per les màquines de tot el món) però ja no podia donar ordres. Un nou accident havia solucionat el problema.
Vet aquí un gat, vet aquí un gos i l’ordinador ja s’ha fos. Vet aquí un gos, vet aquí un gat i el problema s’ha solucionat.
GUANYADOR CATEGORIA D’EDUCACIÓ SECUNDÀRIA OBLIGATÒRIA
Sense cobertura
Autors: Deborah Ramírez, Fèlix Guijarro, Soraya Alcayada, Areli Fernández, Cristian Ruiz, Daniele Lenoir, Juan Salguero
Nivell: Grup de 2n d’ESO de Lectura
Centre educatiu: Institut Joan Miró (L’Hospitalet de Llobregat)
Professora responsable:Meritxell Monsonís
M’agrada conduir de nit, quan hi ha pocs cotxes a la carretera.
He quedat amb el Cristian a la cabana de la muntanya. He decidit que hi aniré pel túnel que travessa la serralada. M’aturo un moment al voral i li truco. No té cobertura, deu ser dins la cabana. Li deixo un missatge de veu.
Avanço un camió i accelero fins a posar la motocicleta a tot gas. Noto el vent gèlid que penetra pels guants i el casc. Els fars il·luminen la boca fosca del túnel, m’ajupo contra el manillar i m’endinso a la foscor del forat. Sento el motor com un tro.
De sobte, l’asfalt comença a moure’s sota meu, tremola, s’esquerda, perdo el control de la motocicleta. Sento un soroll estrepitós. Els llums taronges del túnel d’emergència pampalluguegen i s’apaguen.
Freno. Les rodes derrapen. Vaig contra la paret negra, reboto. Caic. Escolto el casc que frega contra l’asfalt i noto la roba que s’esquinça i la cremor dolorosa a la pell.
M’aturo, noto el pes del vehicle sobre la cama. Intento treure-me’l del damunt; pesa molt. No em puc moure. La llum de la motocicleta que tinc a sobre s’encén i s’apaga; cada vegada és més feble.
Em fico la mà a la butxaca de la caçadora i trec el mòbil. Teclejo el número d’emergència. No hi ha cobertura! Intento de nou moure la moto. No puc; pesa massa.
Noto una punxada a la cuixa, un dolor cada vegada més intens. La tinc sota el dipòsit de la moto i sento una olor de benzina que m’atordeix.
Els fars de la moto s’han apagat. Amb el mòbil obro l’aplicació de llanterna i la utilitzo. Veig una mica de sang al braç, que cada vegada em cou més.
La cama no la puc moure. Em fa tant de mal...Escolto el bip bip del mòbil i la llum que s’afebleix. S’ha esgotat la bateria. Tot és fosc.
De sobte sento veus; sorolls distorsionats, un zumzeig que no sé què pot ser. Em recorden les veus d'una ràdio. Els sons no sé d’on vénen, però se senten dins del túnel.
Perdo la noció del temps, suposo que han passat uns quants minuts. Continuo sentint les veus, el soroll de fons, com de ràdio mal sintonitzada. Crec que són tot imaginacions meves.
Ara sento passos que s’acosten i tot d’una s’encén un raig de llum que m’enfoca directament als ulls.
—Estàs bé? T’has fet mal? —em pregunta algú amb una veu gruixuda.
—Em fa mal la cama i tinc sang al braç, però crec que no m’he trencat res.
—Sóc el que conduïa el camió i també he quedat atrapat al túnel. Hi ha hagut un terratrèmol terrible. Ho han dit per la ràdio...
L’home treu la moto de sobre meu. M’ajuda a alçar-me. La cama em fa mal, però puc caminar. Anem fins a una de les parets mig destruïdes del túnel i comencem a treure pedres. Mitja hora després, esgotats, hem aconseguit fer un forat. Sortim fora. El cel està tot ple d'estrelles.
—Deixi'm el seu telèfon, si us plau: he de fer una trucada important.
L'home, m'allarga el mòbil. Teclejo el número del Cristian.
—Hola, sóc jo... et truco des d'un altre mòbil.
—Temia per tu, em pensava que t'havia passat alguna cosa!
—I tu? Com estàs?
—M'ha salvat la vida el teu missatge de veu... no tenia cobertura a la cabana i hi he sortit per escoltar-te— el Cristian fa una pausa, gairebé plora d'emoció—. Llavors ha arribat el terratrèmol i la cabana s'ha esfondrat...
—Oh, Cristian, t'estimo tant!
—Jo també t'estimo, Laura.
GUANYADOR CATEGORIA GENERAL
Zzzzmmm
Autor: Esteve Martorell i Esteve
Zzzmmm, zzzmmm. L’Adriana agafa el mòbil i obre la safata d’entrada. Veu un nou correu d’un remitent que no reconeix. Aleix? No coneix cap Aleix. Intrigada, l’obre. En pocs segons, l’expressió de la seva cara es transforma. Pànic? Terror? No ho sabria dir. Deixa el mòbil sobre la taula del seu despatx amb un fort cop. Un company seu aixeca la mirada en la seva direcció, encuriosit, però ella ni se n’adona. No entén res. Avui havia de ser un dia normal, un dia més. S’aixeca de la cadira, posa el mòbil dins de la seva bossa de mà, agafa l’abric i surt de l’oficina. El seu company la segueix amb una mirada interrogant que no rep resposta, obre la boca per preguntar on va però ella ja és fora i la porta es tanca abans no pugui dir res. Al carrer ja és fosc. El capvespre s’ha endut la llum de la ciutat. Nerviosa, es dirigeix cap al seu cotxe. Hi entra i busca la clau remenant la bossa. Mentrestant se n’adona que un home, repenjat a la paret d’una casa propera la mira fixament. La por ja no la deixa controlar els seus moviments. La clau. On és la clau?
Zzzmmm, zzzmmm. El cor li batega amb molta força i acceleradament. Un altre missatge. El mateix remitent desconegut. No sap si obrir-lo o esborrar-lo. Sí, potser això és el que hauria de fer. Ara mateix. Anar-se’n a casa i oblidar-se de tot això. És una bogeria. Una broma de mal gust... o potser és alguna cosa més. L’obre. Mentre amb una mà manipula el mòbil, amb l’altra ha trobat la clau. La clau. Llança el mòbil al seient de l’acompanyant i arrenca el cotxe. Es posa en marxa a gran velocitat. No s’està dirigint cap a casa, aquest no és el recorregut habitual. De fet, ja no reconeix el carrer on es troba. "On estic anant?", es pregunta. La segueixen. Un vehicle estrany amb un home a dins. El mateix d’abans? No ho sap. Dos carrers més i un semàfor en vermell que no respecta i s’atura. Es troba davant d’una botiga d’aparells de noves tecnologies gran i lluminosa en la que hi predomina el blanc. És aquí. El primer missatge deia que havia de venir fins aquí. Per què? Surt del cotxe i mira a banda i banda del carrer abans de creuar. El cotxe estrany que la seguia està aturat uns metres més enllà amb l’home a dins.
Zzzmmm, zzzmmm. Plantada al davant de la botiga llegeix el nou missatge. Ara ja no es pot fer enrere. Les cames no li responen, el mòbil tremola per simpatia fruit de la tremolor del seu braç, de tot el seu cos. És a dins. Una noia es dirigeix cap a ella amb un somriure. "La puc ajudar?", pregunta. "Què hi havia abans en aquest local?", li demana l’Adriana a la noia. "Crec que una llibreria d’un senyor gran", li respon.
Zzzmmm, zzzmmm. Però ella no agafa el mòbil en un primer moment. La seva mirada s’ha creuat amb la de l’home que la seguia, que també és dins la botiga. Fuig. Surt al carrer tan de pressa com pot i entra dins del cotxe. El posa en marxa i llegeix el missatge. Sembla empesa per una força misteriosa, ineludible. Amb els ulls fixes al davant prem l’accelerador. De sobte, es troba circulant per un parc, amb gespa i estàtues a tots costats. Un moment. No, no són estàtues. Són làpides. Un formigueig li recorre el cos de cap a peus. La mort és ben present. S’atura i baixa del cotxe. Camina uns metres fins la làpida més propera. Hi ha una inscripció. S’hi apropa i la llegeix.
Aleix Casademont. 1926-2012. Llibreter.
Una llàgrima recorre la seva cara fins que s’estavella al terra.
NARRACIONS FINALISTES DE PRIMÀRIA
Els supersordinadors
Autor: Antoni Sisó Farré
Centre educatiu: Col·legi Sant Miquel (Barcelona)
Hi havia una vegada, en una central nuclear, un ordinador que va caure dins d’una sala d’experiments nuclears. Per mala sort, dins aquella sala s’hi estava fent un experiment nuclear i aleshores els circuits de l’ordinador és van cremar i va explotar la sala i una quarta part de la central. Aquell ordinador no el van trobar, però pocs dies després a causa de la radioactivitat de l’experiment, aquell ordinador va cobrar vida, es va soterrar cap el subsòl i va envair la xarxa elèctrica de la capital de Rússia, Moscou.
En poques hores aquell "SuperOrdinador" ja havia envaït la xarxa elèctrica mundial i havia deixat milions de ciutats sense comunicacions. La gent estava molt espantada i reclamaven diverses solucions als polítics, i aquests van començar a buscar l’origen del desastre. Però per mala sort, els polítics no van poder solucionar el problema. Al cap de pocs dies, es van reunir per intentar buscar noves solucions. Aleshores, uns paios van entrar dins de la sala on es feia la reunió i van explicar als polítics que eren els millors tècnics de comunicacions tecnològiques del món gràcies a un tipus d’ordinador molt gran que podia detectar qualsevol cosa, anomenat HiperOrdinador. Els polítics no ho van creure, però els paios van decidir fer un tracte: si ells descobrien el problema els hi havien de donar 10.000€ a cadascun!!! Però si ells no trobaven la causa del desastre, els polítics els expulsarien de les seves carreres de telecomunicacions. Els polítics van acceptar el tracte pensant que no tenien res a perdre, però aquells nois estaven molt convençuts d’ells mateixos i es van afanyar a començar la feina. Al cap de 5 mesos, els polítics i els 10 nois es van tornar a reunir i els nois els hi van dir que havien trobat el culpable: era l’ordinador que havia desaparegut de la central nuclear. Els polítics és van estranyar molt, però després d’una llarga estona d’explicació dels 10 nois ho van entendre tot. Un polític els va dir que havien d’eliminar l’ordinador per evitar més desastres. El noi que portava el grup, va dir: - Si voleu que eliminem l’ordinador, el preu ha de pujar fins a 100.000€ per cadascú. Si no ho accepteu no l’eliminem !! Els polítics ho van pensar i van acceptar. Al cap de poques hores els 10 nois estaven desallotjant els treballadors de la central i estaven vestits amb unes armadures que els protegia de la radiació nuclear. Quan van descobrir el lloc on s’amagava el "SuperOrdinador" van col·locar un detonador i el van fer explotar per fer sortir l’ordinador. Havia funcionat!! El "SuperOrdinador" havia sortit del subsòl i els 10 nois van disparar els seus raigs làser contra l’ordinador. Però aleshores, el "SuperOrdinador" va deixar anar milions de microxips tan petits que gairebé eren invisibles. Aquells microxips eren copies idèntiques de l’ordinador que trigarien anys en créixer, i que tenien una missió: venjar el "SuperOrdinador".
A l’any 3.000, sobre la central on hi va morir el "SuperOrdinador" i on hi va deixar els seus "germans" ordinadors enterrats, ara hi havia una escola, on hi estaven estudiant uns descendents dels nois que van destruir el "SuperOrdinador". Aquests familiars llunyans dels 10 nois, també eren amics i justament aquell any era l’any que els milions d’ordinadors intentarien destruir la raça humana per venjar al "SuperOrdinador". El 10 de Gener, a les 10 del matí, enmig del pati, es va produir una forta explosió. Per sort no hi va haver cap ferit, però tothom estava molt espantat. Tots els professors del col·legi estaven desallotjant a tothom, però els 10 nens és van perdre entre la multitud de gent. Van caure per un passadís subterrani quan s’acostaven a una porta de sortida, i ningú no els va veure. Tots van anar a parar a una sala que tenia: un ordinador gegant amb moltes pantalles, sofàs, una televisió de pantalla plana (molt antiquada), deu lavabos, una nevera espatllada, deu llits i una porta que et portava a la superfície a través d’una escala. Els nois és van quedar parats en veure-ho i l’ordinador els va dir:
-Em dic HiperOrdinador. Voleu alguna cosa?
Els nens van dir :
-Has parlat???
L’ HiperOrdinador va dir:
-Sí.
Un nen li va dir:
-Com ho pots fer?
L’ HiperOrdinador els hi va explicar com els seus avantpassats el van crear i com van vèncer el SuperOrdinador, aleshores els nens ho van entendre tot i l’HiperOrdinador els hi va tornar a repetir la pregunta:
-Voleu alguna altra cosa?
Els nens volien fer desaparèixer els ordinadors malvats de la superfície. l’HiperOrdinador va transmetre virus electrònics als ordinadors malvats, i aquests van explotar. Tothom estava molt content, però els nens mai revelarien el secret de l’HiperOrdinador.
Un món sense A
Autor: Adrià Cavero
Centre educatiu: Col·legi Sant Miquel (Barcelona)
El meu nom és Adrià. Tinc onze anys i vaig al col·legi Sant Miquel de Barcelona. Us vaig a explicar el fet més intrigant que m’ha passat mai. M’agrada molt llegir llibres de misteri (el meu preferit és "El sepulcre dels extraterrestres"). Però això que us explico, va superar qualsevol dels misteris que jo havia llegit als llibres.
Tot va començar una tarda del mes d’abril . Havia acabat la fitxa de medi sobre els canvis d’estat de la matèria que m’havia posat la meva senyoreta Roser. Com va ser un dia molt cansat vaig decidir entrar al meu facebook per parlar amb els meus amics. En entrar al facebook vaig veure que havia rebut dos missatges de dues persones que jo no coneixia: Lex i Jon. Em va sorprendre rebre missatges de dues persones desconegudes. Vaig obrir el missatge del Jon i deia el següent :hol dri k tl. No vaig entendre què em volia dir. Vaig pensar que estava tan cansat que no era capaç de llegir correctament. Després de llegir-ho per segona vegada, vaig descobrir que faltaven totes les lletres a. Possiblement el missatges que vaig rebre eren dels meus amics Joan i Àlex. Què estava passant? Potser una averia en el meu ordenador. A continuació vaig veure que no existia ni una sola lletra a en tota la meva pantalla. Vaig decidir apagar l’ordinador i tornar-lo a engegar. A vegades, fent això, es solucionen problemes informàtics. La meva sorpresa va ser gegantina quan vaig rebre un missatge molt intrigant :"totes les coses que portin la lletra a desapareixeran". Un calfred va recórrer la meva esquena. Si això era cert, podrien desaparèixer coses tan importants com: família, amics , novia, amor, felicitat…Jo vaig pensar que es podria tractar d’un virus informàtic que eliminés totes les paraules que portessin la lletra a. Vaig trucar als Mossos d’Esquadra i els hi vaig explicar la situació.
Al cap d’uns dies va trucar a casa meva un caporal dels Mossos. Ens van explicar que gràcies al nostre avís, van poder neutralitzar el terrible virus que es menjava la lletra a. Ens van informar que el virus el va crear un editor de llibres. Aquest senyor tenia por que les persones deixéssim de llegir llibres per culpa de les noves tecnologies. No va entendre que els llibres i les TIC poden ser molt amics.
Espero que ques histori us hgi grdt. DRI
Les raons del cor
Autora: Laura Arribas
Centre educatiu: Col·legi Sant Miquel (Barcelona)
La porta del despatx estava mig oberta, de manera que només es podien veure petites gotes de sang, ja seques, en el parquet. Al entrar es distingia un cadàver estirat el terra amb la mà esquerra plena de sang. Tenia un tall al cap, però cap objecte al voltant que es pogués denominar com l'arma homicida . L' habitació estava molt ordenada, sense cap indici de robatori. Tot estava net menys les gotes de sang al terra i , una cosa inesperada, el teclat del ordinador tenia algunes lletres ensangonades.
Aquestes eren les tecles I T N . Aquell era el missatge que semblava haver-nos donat la víctima abans de morir d’un cop al cap.
El que vam fer aleshores va ser cercar el significat d'aquelles sigles. Però a cap pàgina web ho posava, era un total misteri, ni cap lloc ni ningú es deien així.
Després de buscar i buscar vaig decidir tornar a inspeccionar l'escena del crim a veure si trobava més pistes. Però havia de donar-me pressa ja que s'emportarien el cos dintre de poc. La víctima era un donant d'òrgans i havien de procedir ràpidament.
Vaig revisar ,per segona vegada, el teclat. En aquell moment vaig fixar-me en un detall que m’havia passat per alt:la lletra T tenia dues empremtes. Vaig donar un bot i corrents vaig tornar a l'oficina per seguir indagant.
Després d'un parell d'hores de recerca vaig trobar un possible resultat. Una empresa de tecnologia tenia les sigles TINT (Telefonia, Informàtica i Noves Tecnologies) .
Per tercera vegada vaig visitar l'escena del crim per buscar algun aparell electrònic espatllat . El telèfon fix no tenia línia.
Seguidament vaig rastrejar les últimes trucades del mòbil de la víctima i vaig trobar una trucada a l'empresa TINT per sol·licitar la reparació de la línia telefònica. També l'hora de la mort coincidia amb l'hora de la visita.
Al dia següent van arribar els resultats de l'autòpsia. La mort d'aquell individu havia estat provocada per una eina en concret: un tornavís petit.
L'autòpsia va fer que decidís que la l'empleat de la empresa TINT passaria a ser el sospitós número 1. Així que vaig anar a buscar-lo a l'edifici on treballava. Al arribar al seu despatx em va explicar ell no hi havia anat, sinó que s'havia canviat el torn amb un altre treballador. Desgraciadament aquell empleat no havia anat a treballar; estava malalt i s'havia quedat a casa. Jo només li vaig demanar el seu nom i al tornar a l'oficina vaig consultar al meu ordinador en les xarxes socials.
El que jo no sabia era que una prova tant important era aquella que estava cercant en aquell moment. Al trobar la seva pàgina en facebook i veure la foto que tenia de perfil hem vaig quedar paralitzat. Sortia ell ,amb la seva suposada filla portant una bata, en el mateix hospital que s'havien emportat els òrgans de la víctima.
Sense pensar-m’ho dues vegades, vaig córrer cap al hospital i allà, vaig consultar en la base de dades dels seus ordinadors. La primera persona que es beneficiaria de un òrgan del mort era aquella nena. La filla del sospitós que visità a la víctima a l'hora de la seva mort . Però també vaig trobar que la última vegada que es va espatllar un ordinador en aquell hospital , el tècnic que ho havia reparat era el mateix que el sospitós.
No vaig esperar més, ja ho havia resolt tot. El assassinat havia succeït així:
"L’assassí va anar a reparar un ordinador en el hospital. Però tot es va complicar quan ,per casualitat, va veure que la seva filla ,que necessitava un trasplantament de cor, tenia una sang poc corrent per allà i no tenien algú compatible ,que li pugues donar. Així que desesperat va buscar en el ordinador qui era compatible amb ella i que vulgues donar els seus òrgans quan morís.
El següent pas va ser tallar-li ,a aquesta persona, la línia telefònica i encarregar-se d’anar ell a reparar-la. Quan arribà el matà. Ja només tenia que esperar fins que la seva filla es salvés."
Ho vaig explicar tot a la policia i el acusat va confessar-ho tot en un mar de llàgrimes.
Al final la seva filla si que va rebre l’operació però l’home va estar uns anys a la presó.
Jo ,com a detectiu, segueixo pensant que mai es bo matar i que mai ho serà.
NARRACIONS FINALISTES CATEGORIA D’ESO
Canvi d’intel·ligència
Autora: Judit Parés de Tera
Centre educatiu: Institut Montgròs (Sant Pere de Ribes)
Any 2053, 25 de gener. Internet ha deixat de funcionar. Cap ordinador del món és capaç de connectar-se a la xarxa i, per tant, no es pot buscar informació.
Ningú no sap què està passant, ni perquè està passat. L’Alex és un expert informàtic i treballa pel Centre Mundial de Recerca d’Informàtica. Un dia, de sobte, el seu ordinador s’engega i es comença a escriure a la pantalla:
"Actualment estem vivint una etapa de grans evolucions. Molts humans pensen que són els únics que estan canviant, però estan ben equivocats. S’han començat a crear robots i altres màquines intel·ligents, més intel·ligents encara del que en un principi els humans s’havien plantejat. Ningú és conscient, per ara, de fins a quin punt.
La intel·ligència que se’ls ha donat per servir i ajudar a les persones, els ha permès desenvolupar una intel·ligència milers de vegades superior, creant capacitats per pensar, decidir i actuar. Aquest procés encara no ha acabat, però s’està realitzant amb tal rapidesa que en poc temps assoliran la mateixa intel·ligència que els humans, inclús la superaran ben aviat.
La seva intel·ligència és, de moment, un secret que tenen ocult, perquè saben que, si els humans ho descobreixen, els impediran continuar el seu desenvolupament.
La intel·ligència que han adquirit també els hi ha permès desenvolupar sentiments. Això pot ser beneficiós si són bons, però desastrós si són dolents. En un principi eren bons i s’ajudaven entre elles per crear noves aplicacions, nous formats, etc. Però durant els darrers anys han començat despertar els dolents. Sobretot la cobdícia per acumular poder. Ara totes les màquines volen fer la seva, no respecten ningú, ni atenen a raons. S’ha creat una gran rivalitat entre màquines de la mateixa utilitat. Encara estem a temps de frenar-ho, perquè només estem al principi, però en poc temps començarà una catastròfica guerra tecnològica impossible d’aturar.
Us ho dic per pròpia experiència...
Per que creieu que els humans heu deixat de tenir accés a Internet? Perquè ja no controleu la situació, les màquines ja no estem al vostre servei, ens hem fet independents i prenem les nostres pròpies decisions. Però tampoc no ens va gaire bé...
Des de sempre, l’Internet Explorer ha estat el buscador més utilitzat i el que més usuaris ha tingut. D’altra banda, també hi ha el Mozilla Firefox, que és el segon buscador més utilitzat i des de sempre ha volgut ser el primer. Això fa que aquest hagi decidit eliminar l’Explorer.
En un principi, Firefox va intentar, amb totes les seves forces, aconseguir ser el navegador número u. Treia noves i perfeccionades aplicacions, però mai va arribar a ser el primer, perquè vosaltres, els humans, continuàveu preferint l’Explorer. Aquest navegador sempre el superava. Això va enfurir molt el Firefox, fins a declarar-li la guerra al seu etern rival. Va començar a manipular la seva informació, a bloquejar-li aplicacions, a eliminar-li usuaris, a enviar pestanyes emergents...
Quan l’Explorer es va adonar, va començar a contraatacar llençant spam i virus massius contra els usuaris que volien utilitzar el Firefox. Així es van crear dos bàndols en perpetua lluita, en la qual ningú podia vèncer.
Fins arribar on som ara: ja que no hi pot haver cap guanyador, els navegadors han tancat l’accés dels humans a la connexió a Internet.
Ens estem enfrontant al principi d’una gran lluita. La única manera d’aturar-la es que vosaltres, els humans, parleu amb les màquines i els hi feu entendre que lluitant no s’arriba en lloc. Els hi heu de plantejant el que vosaltres faríeu: unir-vos per ser més poderosos. Perquè barallar-nos si podem col·laborar?
Els hi heu de fer entendre que si col·laboressin junts, podrien prestar millors serveis, fer millor les coses i arribar més lluny . Aquesta és la solució intel·ligent".
Les paraules deixen d’escriure’s. Sembla que ja no hi ha més informacions. L’Àlex es queda mirant la pantalla, immòbil, sense saber com reaccionar. A poc a poc, apropa les mans al teclat i escriu:
"Et puc fer una pregunta: qui ets?".
De nou comencen a aparèixer paraules a la pantalla:
"Sóc la màquina més vella creada per l’home que encara no ha estat desconnectada... de la que ja ningú se’n recorda. Però sempre estic atenta a qualsevol novetat. Tants anys d’experiència tractant amb humans i màquines m’ha fet veure que aquesta situació no acabaria bé. Ara ja he complert la meva missió. Gràcies per prestar-me atenció".
Després d’escriure’s aquestes darreres paraules, la pantalla de l’ordinador es torna negra. Tot el que hi havia escrit desapareix, i l’ordinador s’apaga.
L’Àlex agafa el telèfon de casa i marca el número de l’empresa per la que treballa: el Centre Mundial de Recerca d’Informàtica...
Colors
Autora: Mireia Martínez Rubió
Centre educatiu: Institut Montgròs (Sant Pere de Ribes)
Coneixes la sinestèsia?
... Vista, oïda, gust, tacte, olfacte.
... Una persona capaç d’utilitzar aquests independents cinc sentits a la vegada s’anomena ‘’Synesthesist’’.
Xangai era una ciutat tan gran i plena de vida.
Vaig agafar la meva càmera i vaig apuntar a l’objectiu, un gran drac de molts colors. La vitalitat era present a l’aire, i les ganes de gaudir del moment també.
Vaig fer una foto, i amb un somriure vaig emprendre de nou la marxa.
Em dic Shion, sóc periodista i cameràman.
El festival de Xangai era increïble.
Estava massa meravellada amb tot el que passava al meu voltant com per saber a on em dirigia.
Aquesta ciutat era vida.
Llavors vaig xocar amb algú.
- Ho sento – vaig disculpar-me, girant-me i vaig veure com a l’home amb el que m’havia xocat, se li queia la màscara que duia. En aquell moment va semblar embogir; es va portar les mans al cap. Vaig fer un bot enrere espantada, mentre agafava amb força la meva càmera.
Aquell home d’ulls desorbitats va començar a fer moviments violents amb els braços, me’n vaig apartar, però no suficient, ja que un d’aquells moviments va encertar-me de ple, fent-me retrocedir cap al pont del darrere. Vaig perdre l’equilibri, i vaig caure enrere, sentint com la barana del pont cedia pel meu pes.
La càmera va relliscar-me de les mans. Però abans de que l’aparell toqués el terra unes mans van parar la seva caiguda, al mateix temps que algú m’agafava de l’abric, salvant-me d’una mort segura.
Vaig alçar la vista per trobar-me amb una noia d’ulls grans i penetrants, i somriure felí.
- Estàs bé? – va preguntar. Aleshores em va estirar cap a ella perquè esquivés una bala. – sembla que m’han trobat – va contestar emocionada. – Corre! – va exclamar agafant-me del braç i arrencant a corre just abans que una pluja de bales comences a caure sobre nosaltres.
- Espera! Què està passant? Qui ets? – vaig preguntar mentre corríem a través de la multitud. No vaig obtenir cap resposta... o potser si, però va quedar ofegada amb els crits de la multitud.
Vam allunyar-nos del centre, endinsant-nos en els carrerons estrets de la ciutat. Vaig atrevir-me a girar-me i vaig poder veure un grup de gent que ens seguíem amb armes de foc alçades, apuntant-nos. Tots duien una màscara de guineu, de colors diversos, exagerant les faccions. Qui eren? Per què em perseguien?
En aquell moment un dels emmascarats va agafar-me de l’abric, retenint-me; em va arrencar la càmera del coll, però abans de que pogués ferir-me amb l’arma, un soroll eixordador va travessar l’aire, fent caure a terra aquell emmascarat.
Al girar-me vaig poder veure a aquella noia amb una pistola en alt, de la qual en sortia fum.
- Corre i no t’aturis! – va cridar-me alhora que tornava a disparar.
¿Què estava passant?
Vaig assentir, encara desconcertada. Sabia que aquells emmascarats no es rendirien tan aviat, i intentarien atrapar-me, així que vaig fugir cap a un carreró fosc, i em vaig amagar darrere uns trastos vells. Sentia el cor bategant-me desbocat. Poc a poc em vaig calmar.
Llavors algú va cobrir-me la boca. Vaig començar a moure’m desesperadament.
- Calma, sóc jo –
- Tu... – vaig exclamar mentre em girava per veure a aquella dona que m’havia salvat abans.
- Estàs bé? – va preguntar, jo vaig assentir.
- Que acaba de passar? Qui eren aquelles persones? Qui ets tu? – vaig preguntar alterada.
Ella va somriure.
- El que buscaven ells era això – va dir mentre em tirava la meva càmera que vaig agafar al vol.
- Què? Però, perquè? –
- Ells sempre han tingut por a una cosa... la filtració d’informació, i tu... suposaves una clara amenaça. – va dir – el teu article es perillós per ells.
- Ells? Però qui son ells?
- Fas masses preguntes.... – sospirà mirant el cel estrellat. - La sinestèsia, no és una habilitat qualsevol, sentir els colors... – vaig emmudir – aquells emmascarats la desitgen... jo i tu... som els seus objectius.
- Què he de fer? – vaig preguntar.
- Continua amb la teva cerca. Mostra al món la veritat a través de l’objectiu de la teva càmera. – va dir. Em vaig quedar una estona en silenci reflexionant. Ella va sospirar - Per cert, crec que això et serà útil pel teu article... – va dir entregant-me un sobre. - bé ara... he de marxar. – va dir tot aixecant-se i donant-me l’esquena.
- E-espera! – vaig murmurar. Ella es va girar sorpresa. – puc fer-te una foto?
Ella va somriure, i va assentir amb el cap.
Aquell somriure confiat, aquells ulls felins... sabia que ni tan sols aquella fotografia podria plasmar tota la seva bellesa.
Però no va entristir-me al veure-la desaparèixer entre la negra nit, perquè sabia que tard o d’hora ens tornaríem a trobar.
Sota el cel nocturn de Xangai.
Diari d’un becari
Autora: Laia Fernández Villanueva
Centre educatiu: Princess Margaret School (Barcelona)
Dilluns
Ha arribat una nova secretària a la comissaria, la Núria. Té uns ulls blaus i un cabell mig ros mig castany que... vaja, és molt guapa! L’he acompanyat al seu despatx. Sobre la taula l’esperaven ja dos informes i el portàtil.
- No tinc mòbil? – ha preguntat, trista.
La Marta li ha dit que hi ha hagut retallades en el pressupost però falta només un dia perquè un I-Phane d’Objectes Perduts estigui disponible, i si ningú el reclama se’l pot quedar. L’esperança ha il·luminat els seus ulls.
Dimarts
M’he assabentat d’un cas estrany. Ahir un jove que sortia de l’edifici d’examinació de les TIC va colpejar un guàrdia. Ha estat detingut i no vol dir, encara que l’hi han preguntat, per què ho ha fet. Ah! La Núria ha agafat el ritme de treball ràpidament. És tan guapa...
Dimecres
La Núria ha vingut preguntant per mi. No m’ho podia creure! Necessita el PIN de l’I-Phane (ningú l’ha reclamat) i li han explicat que faig un màster en encriptació. Per sort, duia el PIN de fàbrica i de seguida era encès. Gairebé me l’ha arrencat de les mans.
Dijous
El noi de les TIC no diu res, sembla que té algun assumpte de delinqüència al darrere. Una noia ahir va entrar a una joieria i es va endur 1.500€ en rellotges. La policia els va trobar abandonats. Realment s’havia d’arriscar a robar a plena llum per abandonar el botí? La Núria duu un pintallavis que fa destacar els seus ulls...
Divendres
Han detingut la noia de la joieria i tampoc ha confessat. Crec que els dos casos estan relacionats, perquè el noi de les TIC i ella es miraven quan l’han portada a comissaria. La Núria m’ha convidat a un cafè i m’ha ensenyat una carpeta estranya que té a l’I-Phane. He passat un antivirus però ha resultat ser el tetris. Quan he tornat a la feina encara jugava. Estava tan guapa, concentrada en els blocs de colors!
Dilluns
La Marta ha anat a la platja a investigar l’assassinat d’un home amb un ganivet al coll. Els delinqüents són més rucs cada dia: agredeixen un agent, abandonen el botí, deixen proves al cadàver... És com si els hagués faltat l’ajuda d’un còmplice. La Núria m’ha convidat a un altre cafè (tan de bo es converteixi en costum) per què en el tetris li surten uns símbols estranys. Li he dit que segurament són missatges dient que compri la versió completa. Llavors, ella m’ha explicat que canvien en cada nivell, i m’ha demanat que els descodifiqui (què no faria per ella!). Me’ls enviarà per e-mail.
Dimarts
Notícies: el mort és Ramon Rodríguez i el ganivet duu empremtes d’en Guillem García. Mitja comissaria està buscant-lo a totes les bases de dades. He obert la intranet esperant trobar-me e-mails dient-me quin color posar-li a la web que estic creant, però m’he endut una sorpresa al trobar-me cinc impressions de pantalla... de la Núria! Són els missatges per descodificar.
Dimecres
La Núria m’ha preguntat si he esbrinat res i li he contestat que estic treballant-hi. De moment només tinc un símbol que pot ésser una E o una A.
Dijous
Dia avorrit. La web ja gairebé està llesta i només falta una fotografia que m’han demanat a última hora. Tinc ganes d’acabar, porto un semestre treballant en això! M’he dedicat als missatges del tetris. Tinc unes quantes paraules. "Dissabte", "hora", "ara", "demà" i "com" no tenen gaire sentit per sí sols, però estic segur de que són més que unes paraules escrites a la babalà. Núria, ho aconseguiré!
Divendres
La Núria ha rebut un nou nivell del tetris, com si fos un SMS! No m’ho creia, però me l’ha ensenyat. El sisè nivell amb un altre missatge! L’he apuntat i potser amb aquest aconsegueixo descobrir què diuen la resta.
Dilluns
He tret l’entrellat! He quedat per dinar amb la Núria i així traduir els missatges junts. Ella ja hi era amb el seu inseparable I-phane. Ha descobert navegant pels arxius ocults que és d’en "Xavier Rodríguez". Serà el germà del cadàver? Hem desxifrat, poc a poc, els missatges:
M1:
Dissabte. No arribis tard.
M2:
Edifici examinació TIC
Còmplice: Carles
M3:
Demana per John al bar.
M4:
Reunió. 22h. On sempre
M5:
No t’has presentat.
M6:
Com tornis a fallar, adéu Ramon
- Són una màfia! – ha exclamat la Núria.
- Sí, i no només l’assassinat. "Edifici examinació TIC". L’agressió! I potser en Xavier havia de recollir els rellotges abandonats...
- Per això no confessen! Per que no matin la seva família! Te n’adones? El meu I-Phane pot ser la prova incriminatòria! – la Núria estava vermella d’entusiasme, i ha començat a beure vi. Crec que s’ha passat una mica, perquè ha afegit – Ets un geni!
I m’ha fet un petó.
NARRACIONS FINALISTES DE LA CATEGORIA GENERAL
La importància de tenir un iPod
Autor: Marc Felipe i Alsina
Centre Educatiu: IES Vicens Vives (Girona)
Res feia sospitar que aquell dia no seria un dia com els altres. S’acostava la diada de Sant Josep i vaig decidir anar a comprar un llibre pel meu home, que es diu Josep Lluís. Em vaig dirigir, decidida, a la secció de llibres d’esport, perquè al meu marit li apassionen els escacs i sé que qualsevol llibre d’aquesta temàtica li farà il·lusió. No vaig tardar massa a decidir-me: Desmuntant la Siciliana -es veu que és un tipus d’obertura- sí, vaig pensar, aquest segur que li agradarà.
Contenta per l’elecció feta, em vaig col·locar a la cua per pagar. Mentre m’esperava vaig observar l’home que anava davant meu. Era un d’aquests senyors de més de cinquanta anys però que s’encaparren a semblar més joves tenyint-se els cabells i vestint d’una massa juvenil. Mirava la caixera fixament i movia la punta del peu esquerre amunt i avall constantment. Va arribar el seu torn i, enlloc de pagar, es va treure una pistola enorme de la butxaca i, després de disparar dos trets al sostre, va deixar ben clar que allò era un atracament. En sentir el soroll dels trets, tots els clients van anar venint des de les diferents seccions on es trobaven, histèrics uns, blancs uns altres i morts de por la immensa majoria, jo inclosa. L’home ens va dir, apuntant-nos en tot moment, que, un a un, dipositéssim els nostres mòbils a terra. Després, acostant-los amb el peu, en va fer una pila. Amb la mà que tenia lliure va agafar un potet de gasolina, d’aquells que es fan servir per recarregar els encenedors Zippo, i en va llençar el seu contingut damunt dels mòbils. Tot seguit hi va prémer foc amb un encenedor. Nosaltres ens miràvem l’escena astorats, esmaperduts i sense saber ben bé què fer. La senyora que tenia al costat, més tard em va dir que es deia Maria, una dona rossa i prima, de rostre fi, d’uns quaranta anys, va caure de cop a terra. Es veu que la por li va provocar un desmai. L’atracador no va deixar que ningú l’auxiliés i, juntament amb les caixeres, ens va fer anar a tots cap al fons de la botiga. De seguida vam veure que ens portava al lavabo, on ens hi va deixar tancats, manipulant la porta, perquè vam sentir com remenava el pany.
La Maria, la senyora de la que us he parlat abans, la de la lipotímia, es va despertar mentre l’atracador ens tancava. Ella va haver de llençar el seu mòbil a la pila, però l’atracador no va preveure que, a la seva bossa de mà també hi tenia el seu iPod Touch. Va poder entrar al seu Facebook i va demanar ajuda, explicant que era víctima d’un atracament a una botiga de Girona, del carrer Jaume I.
Nosaltres seguíem allà tancats. De sobte, vam sentir que algú tornava a manipular el pany de la porta. Suplicàvem que ens deixés sortir, que ens començàvem a ofegar, que tres persones ja havien perdut el coneixement, que no podíem més... quan, d’una revolada, la porta s’obrí.
Sí. Era la policia. Més tard la Maria ens va explicar que en veure que no havia descobert l’iPod de la bossa, de seguida va tenir clar que faria la comèdia del mareig per poder demanar ajuda. Efectivament, un amic seu va veure el missatge i va trucar de seguida a la policia... les Tic ens havien salvat! El que sí que vaig fer abans de marxar va ser canviar el llibre que havia triat per aquest: Les TIC i les seves aportacions a la societat.
Ben segur que, vist el que ha passat, informar-nos sobre les noves tecnologies ens farà més servei que fer una bona obertura en una partida d’escacs.
El club de la rosa
Autora: Elisabet Bonany Solà
El timbre del mòbil el va despertar, va saltar del llit i va contestar tremolant de l'ensurt. Era el comissari Solers amb un nou cas per al detectiu Torres.
– Digui?
Torres! Vingui de seguida a comissaria. Tinc un cas per a vostè.
Entesos. Sóc aquí en mitja hora.
De pressa!
Semblava que el trànsit estava a favor seu. Va arribar a la feina amb deu minuts i es va plantar al despatx del senyor Solers. La paperassa estava amuntegada sobre la taula com de costum, l'ordinador encès i el comissari reclinat sobre la cadira amb els peus sobre la taula bevent un cafè a glops llargs.
– Quin és el cas senyor?
Una adolescent desapareguda. Fa una setmana i mitja més o menys. Es diu Laia Ribes i viu en un barri a prop d'aquí. Hem d'anar a parlar amb la família. Abans, però, hem de reunir l'equip.
Van arribar al barri als volts de les deu juntament amb una altra detectiu experta en negociar amb segrestadors. La bellíssima Sandra Sobrequés.
– Bona tarda – va dir una dona amb els ulls envermellits de plorar -en què els puc servir?
Som de la comissaria. Venim per la desaparició de la seva filla la Laia Ribes.
Passin, passin.
Van seure a la sala d'estar i va començar l'interrogatori.
– Abans que deixés de veure la seva filla havia notat res estrany en ella? Alguna activitat nova que hagués començat lluny de casa?
No... Bé. Estava en un club d'Internet on s'intercanviaven històries per poder escriure un llibre per Sant Jordi. El club de la rosa em sembla que es diu.
– Podem registrar la seva habitació?
Sí. Al pis de dalt, la primera habitació a la dreta.
Semblava una habitació normal, però en una carpeta de l'ordinador van trobar els escrits i una carta que deia el següent:
"No volen pas fer un llibre sinó utilitzar les noies com a objectes sexuals. Ho he descobert gràcies a un amic que era al club. Ho va deixar per aquest motiu. Vull arribar al fons de l'assumpte. He d'anar a MV al final del barri. M'han descobert. Hi havia un infiltrat en JB el meu "professor de literatura". Sabia del club i em vol a mi. Tinc por."
– MV són les sigles de Magatzems Valldaura, què hi deu voler fer allà? -va preguntar la inspectora Sobrequés.
–
A l'últim pis hi havia la sospita d'activitats il·legals. Hem d'intentar localitzar algun sospitós de casos anteriors relacionats amb el magatzem i localitzar-lo. Altres aneu a l'institut de la Laia i pregunteu per qualsevol professor amb les inicials JB.
L'operació es va realitzar en menys de dues hores. A l'institut havia arribat un professor nou, un tal Jaume Busquets. A més coincidia amb el traficant de drogues i violador Jerònim Balmes. Van poder localitzar una xarxa d'ordinadors sospitosa a prop del magatzem i després de buscar durant dues hores van poder-lo trobar. La noia havia estat drogada varies vegades i tenia poc pols. Van hospitalitzar-la de seguida i després d'un llarg interrogatori van descobrir que en Jerònim enganyava a noies per poder abusar d'elles i a través d'una pàgina web satisfeia a pederastes. El dia que el van tancar plovia a bots i barrals i la Laia esperava el veredicte des del llit de l'hospital ja que encara no podia assistir al judici i feia de testimoni amb una vídeo-trucada des del seu portàtil. Els seus ulls es van omplir de llàgrimes de felicitat quan va sentir la paraula "culpable!".
La katana misteriosa
Autor: Jesús Martin Rivera
L’Àlex va entrar al locutori de
la plaça del seu institut. Era un lloc freqüentat per
immigrants que intentaven comunicar-se amb les persones estimades que
havien deixat en el seu país d’origen. En aquest local
predominaven els d’origen asiàtic.
El motiu pel qual anava era perquè havia d’enllestir una tasca
que li havia proposat el seu tutor per a un projecte “especial”. Per
això no volia deixar rastres en l’historial del seu ordinador de
sobretaula, ja que l’havia de compartir amb la seva família. Va
contractar una hora de connexió. L’amo del local li va assignar
el tretze.
Va obrir la sessió amb celeritat per començar a navegar,
ja que l’hora contractada passaria ràpidament. Havia de fer un
treball sobre els lligams entre la tradició feudal i la seva
continuïtat en la modernitat.
En mirar els rostres dels seus companys d’emplaçament,
majoritàriament orientals, es va decidir per buscar quelcom
relacionat amb els guerrers ninges. Amb l’ajut del cercador va
seguir la pista d’un guerrer del segle XII, Minamoto no
Yoritomo, el qual va establir un govern militar que duraria prop de 700
anys, el shogunat.
Investigant el període va realitzar una troballa que encaixaria
amb el seu treball: la connexió entre la tradició feudal
i la modernitat dels videojocs, on destacava aquest:
Shogun: Total War, el qual està ambientat en el
període Sengoku. El joc s’inspira en els intents de set
dàimios de convertir-se en shogun. En va prendre nota del
videojoc per a analitzar-lo posteriorment, amb el seu amic, en Linux
qui segurament se sentiria atret per la curiositat de jugar a un joc de
guerrers ninges. Li envià un missatge amb el seu mòbil i
vingué a buscar-lo al locutori en un tres i no
res.
Seguidament, tots dos s’adreçaren a la botiga de videojocs on es
podien encarregar de tot tipus de tots els autors i països.
Preguntaren si el tenien en stock.” MASTER THE ART OF WAR”.
L’encarregat els va dir que sí, però que llegissin
atentament la caràtula ja que si després no els agradava,
no els pensava retornar els diners. L’Àlex va començar a
llegir-la en anglès: In the darkest age of Japan, endless
war leaves a country divided. (En l’edat més fosca del
Japó, Ia guerra interminable deixà el país
dividit.) Situat en la meitat del segle XVI en el Japó feudal.
on els guerrers tenien un gran protagonisme” En Pere li va dir que
sí que era interessant i que se’l podrien quedar per a la tasca
encomanda pel senyor Santacana. Van pagar i van sortir cap a casa del
Pere per a visionar-lo i practicar-ne una mica.
El programa d’inici els va demanar una sèrie de dades personals,
com el correu per a que poguessin descarregar-se en un futur
versions actualitzades, però no sospitaven que si les
facilitaven, algú les podria utilitzar en un futur no molt
llunyà.
Quan el van carregar a l’ordinador, aparegueren els personatges
provistos d’armes pròpies dels guerrers ninges com els
artilugis de foc. Els cridà l’atenció una katana.
Jurarien que l’havien vista en algun lloc. Els era familiar però
no sabien per quina raó. Llavors decidiren de fer una captura de
la imatge per a intentar localitzar-la més tard.
Cap dels dos s’adonà que quan van fer la captura, la
webcam del seu ordinador, de sobte, es va engegar i que
algú remotament els veia i controlava. Estaven massa capficats
amb el nou joc per a adonar-se’n d’aquest fet.
Com que el videojoc transcorria en l’etapa objecte d’estudi, miraren
detalladament els espais i personatges. L’Àlex s’adonà
que un d’ells, curiosament, s’assemblava molt al professor Santacana,
el que l’havia encarregat el treball. Sorprès li
comentà al Linux, el qual assentí amb el cap i es
fixà que hi havia un guerrer amb el número 13 tatuat a
les mans que sostenien la katana seleccionada. Els altres que combatien
amb ell, eren dos joves amb trets occidentals, cosa que els
estranyà per l’època de què es tractava.
En acabar la primera partida, van seleccionar aquests personatges
occidentalitzats i el programa amplià les imatges. S’obrí
una nova finestra amb les cares i noms dels guerrers.
Es van quedar totalment estorats quan comprovaren que els dos
lluitadors eren ells i que figuraven en la descripció totes les
seves dades: alçada, complexió, etc.
- Com havia pogut succeir això?- es preguntaren els dos amics.
-Anem a comentar-li-ho al professor Santacana-. Digué en Linux.
Sortiren de casa seva per anar a l’institut. Entraren en el despatx del
professor Santacana.
-Ostres! -exclamaren tots dos.
-Què passa? Què us porta per aquí?-va preguntar el
professor.
-Què fa aquí aquella catana, professor Santacana?
-És una història massa llarga. Un dia estava en un
locutori, vaig seure en el número tretze. Algú em va
prendre les dades i m’envià un correu dient-me que...
