Transistors Multibandes
Imatges dels
ràdio transistors en 14 capítols
L’espectre radioelèctric de freqüències es molt extens. Des d’ones
llargues a ones molt curtes. Segons la freqüència radioelèctrica,
l’abast de les transmissions és molt variable.
A principis dels anys 20, quan es va iniciar la radiodifusió
(broadcasting), es va escollir una gamma de freqüències, que va dels
500 als 1600 kHz. Que es va denominar “ona mitjana”, perquè està entre
les ones llargues i les curtes.
Com que la banda d’ona mitja era la més popular i estàndard dels
aparells de ràdio, també era coneguda com a “ona normal”.
A partir dels anys 30, i en particular dels anys 40, amb motiu de la
guerra, les ones curtes, que tenien una cobertura pràcticament mundial,
es van popularitzar.
Les ones llargues van tenir poca utilitat, ja que precisaven estacions
emissores molt potents i, pràcticament, sols els receptors de ràdio
francesos tenien aquesta banda d’ona llarga.
En acabar la Segona Guerra Mundial dels anys 40, l’exèrcit d’ocupació
va prohibir a la nació perdedora Alemanya les estacions de ràdio
tradicionals d’ones llargues, mitjanes i curtes, o sigui per sota dels
30 MHz.
Alemanya solsament va ser autoritzada a instal·lar emissores de ràdio
de molt alta freqüència, per sobre del 100 MHZ, ja que aquestes
transmissions sols tenien un abast de pocs quilòmetres, pràcticament
l’abast visual entre antenes d’emissió i recepció.
D’aquesta manera van néixer a Alemanya les transmissions en VHF de 88 a
108 MHz en freqüència modulada (FM). El seu desenvolupament va ser molt
ràpid i es va estendre amb pocs anys per tot el mon.
Posteriorment s’han utilitzat altres bandes de freqüències per sobre de
100 MHz, per diferents serveis de ràdio, televisió, telefonia mòbil,
etc.
Una petita part dels ràdio transistors disposen de moltes bandes, per
una cobertura total. Són aquets aparells els que ens ocupem en aquest
capítol.
Els aparells de ràdio multibanda tenen dos problemes en relació amb els
altres ràdio transistors. El primer problema és el seu elevat preu, de
l’ordre de 5 a 10 vegades més elevat. El segon problema és la
seva grandària i pes.
Com sabem, els ràdio transistors s’han popularitzat pel seu petit
format i baix cost. Mentres que els ràdio transistors multibanda són
tan grans com els antics receptors de ràdio a lampades.
Tractant de ràdios multibanda no puc deixar de mencionar el fet
rellevant del receptor Braun T 1000 CD, dissenyat per l’arquitecte
alemany Dieter Rams. Aquest receptor està a la col·lecció permanent del
Museu d’Art Modern de N.Y i es destaca en la majoria dels museus.
Utilitza un commutador de bandes, amb un sistema rotatori, de contactes
d’or.
Aquest receptor multibanda platejat és considerat com el Rolls de les
ràdios portàtils, per l’alt nivell de qualitat de la seva construcció.
Era un receptor de preu elevat.
Era utilitzat pels diplomàtics. Per això la sigla CD, al final del nom
del model.
També he d’esmentar, només de passada,la gamma molt alta de ràdio
transistors multibanda: la professional i la militar.
Prohibida la reproducció en qualsevol mitjà sense el
permís de l'autor (jjebks@gmail.com)