Las antenes alimentades per un extrem,
per Luís del Molino (EA3OG)
Aquestes antenes són poc conegudes aquí
però són molt populars als Estats Units
d’Amèrica. Les antenes alimentades per un extrem,
que en anglès se’n diuen EndFed o també EndZep, es
van dissenyar pels Zeppelins que la arrossegaven.
Com són aquestes antenes i
quines avantatges tenen?
A diferència dels dipols, que s’alimenten pel centre, les
antenes EndFed s’alimenten només per l’extrem, de
forma que són molt còmodes d’instal·lar,
especialment en instal·lacions portables i improvisades, com per
exemple la operació al camp i en activacions d’ermites,
fars i castells.
De totes formes, deuen necessitar una
contraantena com moltes vegades ens has explicat.
Doncs, no, i precisament aquest es una de les seves grans
avantatges. No necessiten cap contraantena ni connexió de terra,
ni radials, ni res de res. Per això són tan
apreciades per instal·lacions portables. Es penja el fil per
l’extrem mes allunyat i l’altre es connecta amb un
adaptador al emissor, encara que això no és tan
fàcil de resoldre com veurem més tard.
Quines mides tenen?
Totes han de tenir mitja longitud d’ona i, per tant,
són ressonants i monobandes. Per acoblar-les al nostre emissor,
tenim tres sistemes que ens permeten connectar l’altíssima
impedància de l’extrem d’una antena de mitja ona a
la baixa impedància dels 50 ohms d’un transmissor.
El primer de tots els sistemes es un circuit ressonant en
paral·lel, que actua com autotransformador, connectant el viu
del coaxial a un sisè del total d’espires de la
bobina, que dona una relació de transformació de 62, es a
dir de 36 vegades els 50 ohms i arriba per tant fins a 2.100 ohms
d’impedància, que trobarem al extrem d’una antena de
mitja ona. La malla va al altre extrem de la bobina i el viu a un
sisè del total d’espires. Té greus
inconvenients.
Quin són aquests inconvenients
i perquè són tan greus?
La tensió que ha d’aguantar el condensador del circuit
ressonant es multiplica per 6 i, si tenim present que per 100
W ja tenim al coaxial 70 Volts de RF, ara en tindrem 420 V
eficaços a la punta de l’antena i la tensió de pic
serà 1,41 vegades aquesta xifra i arribarà als 590 Volts.
Una tensió una mica perillosa i que impedeix posar un commutador
per altres adaptadors i que també fa impossible utilitzar
aquesta antena per potencies més elevades, perquè per a
1000 W la tensió de pic de RF ja seria de 1891 Volts.
Difícil per a que la suporti un condensador.
Què podem fer?
Has parlat de que hi ha d’altres sistemes d’acoblament.
Com a segon mètode, podem utilitzar una línia
paral·lela d’escalareta ressonant de quart
d’ona curtcircuitada per un extrem i oberta a la
connexió de només un fil a l’extrem de
l’antena. Els 50 ohms es troben a un 6% de l’extrem
curtcircuitat. Finalment, com a tercer sistema, podem utilitzar un
cable coaxial d’un quart d’ona elèctric (reduït
pel factor de velocitat) prenent la connexió pel transmissor a
un 6% del curtcircuit final. Només ens hem
d’assegurar que el cable coaxial aguanta la elevada tensió
al seu extrem obert. Això ho diran les especificacions del
fabricant del cable. El RG-58 n’aguanta 780 V. Justet però
correcte per a suportar 100 W.
(Prohibida la reproducció en qualsevol mitjà sense el
permís de l'autor Luís del Molino)