Els satèl·lits LEO, per
Lluís del Molino EA3OG
Avui parlaré dels satèl·lits LEO. La gent, quan li
parles de satèl·lits, només pensa immediatament en
els satèl·lits de TV i comunicacions que es troben en
òrbites geostacionàries sobre l’Equador i no saben
que són molt més importants el satèl·lits
LEO (Low Earth Orbiting Satellites), nom que s’aplica als
satèl·lits que giren molt a prop de la Terra, a molt
baixa altitud, i a la que Ii donen moltes voltes diàries,
normalment unes 9 voltes al dia, un dels quals és molt conegut
perquè es tracta de ni menys ni més que de la mateixa
Estació Espacial Internacional, que dona voltes a la Terra
només a 400 km d’altitud.
Perquè els LEO son
més interessants que els satèl·lits geostacionaris?
El satèl·lits geostacionaris han d’estar molt
lluny de la Terra, giren a 36.000 km de la Terra. 36.000 km són
6 vegades el radi de la Terra que té només 6.000 i
escaig. Això significa que aquests satèl·lits han
d’utilitzar antenes parabòliques molt grans i emetre amb
molta potència per a que els seus senyals arribin a la Terra.
Aquesta gran potència exigeix grans panels solars per alimentar
els seus emissors i una gran bateria per emmagatzemar la energia per
operar durant la foscor, quan no estan il·luminats pel Sol, en
el que passen 12 hores al dia.
Tot això fa que els satèl·lits geostacionaris
siguin molt grans i molt pesats, i per tant, la seva posada
en òrbita la tinguin que fer els coets més potents i
cars. Clar que són molt rentables perquè transmeten
senyals de televisió i de comunicacions, però ara ja
surten més a conte els cables de fibra òptica,
perquè la seva capacitat és molt superior a la dels
satèl·lits.
I ja endevino que els LEO són
justament tot el contrari, no es així?
Exactament. Com giren molt a prop de la Terra, entre 400 i 1500 km
d’altitud, poden fer fotografies amb una precisió molt
considerable i estudiar-ne els mars, las marees, el camp
magnètic de la Terra, el temps, el clima, els cultius, fer mapes
topogràfics s i moltes més coses, tot consumin una
energia mínima, perquè les seves comunicacions tant de
comandament com d’enviament d’informació es poden
fer amb potències molt petites, quasi ridícules. Per
posar-vos un exemple, els nanosatèl·lits Cubesats , dels
que parlarem més endavant, com per exemple el Funcube-1, se
senten perfectament amb potències de només 30 mW, que
són la dècima part de la que utilitza un walky talky o
portàtil de mà dels que anomenem PMR i que són com
una joguina i els venen per parelles molt baratets.
¿Com són aquests
Cubesats?
Els Cubesats són tant petits que tenen cabuda en un cub de 10 x
10 x 10 cm i pesen menys d’un quilo, de forma que poden ser
llançats tres, sis o dotze Cubesats al mateix temps com a
polissons del llançament d’un satèl·lit
més important de comunicacions, a preus francament
ridículs, com per exemple només unes quantes desenes de
milers d’euros. I no ens oblidem que l’Estació
Espacial Internacional es també un satèl·lit LEO
perquè d’aquesta forma és fàcil fer-li
arribar més seccions, combustibles i astronautes, perquè
només es troba a 400 km d¡altitud. Més avall no es
pot fer girar perquè es frenaria amb les capes mes tènues
de la ionosfera. Tothom ara utilitza satèl·lits LEO per
fer experiments e investigacions espacials.
(Prohibida la reproducció en qualsevol mitjà sense el
permís de l'autor Luís del Molino)